Dècada anys 70 - Any 1978

DISTRET...PERÒ NO TANT...!

 

  Distreta comèdia, sí, però...potser no tant... no tant com la darrera presentada per l’Agrupació Teatral Banyolina (“Ronyons de recanvi”, de Muntañola) que n’era molt més plena de ritme i d’enginy.

  La farsa de Joaquim Puigbó tè els seus alts i baixos i potser es va allargar més del compte. Tal com ens deien els nostres actors en l’entrevista que se’ls fèu en les vigílies de l’estrena, l’obra requeria un ritme que no s’aconseguia del tot. Però afortunadament amb la gran visió dels tipus que crearen, la portaren amb un bon coixí que realçava els moments pausats. Una vegada superada la indecisió de les primres escenes –una equivocació en la que els personatges que parlaven del “pou” van establir una situació molt reiterativa (no hi havia manera de que sortissin del “pou”) l’obra s’engegà per obra i gràcia dels actuants que aconseguiren riallades i aplaudiments del públic que omplí el teatre Mercantil, sala molt ben disposada per a representacions teatrals (era la primera vegada que se n’hi feia), quin escenari molt ben arranjat amb fons de cortinatge i mobiliari adequat de la casa Constans formà un ample espai apropiat per a un bon moviment escènic que en tot el llarg de la representació saberen moure’s-hi com peixos a l’aigua tots els actuants els quals oferiren uns caràcters molt ben definits.

  Possiblement el que sorprengué més a l’espectador fou en Joan Geli que brindà un “doctor Poliol” molt ben estudiat de tipus creant un metge pedant, pretenciós, elegant, amanerat i llepissós. Molt bona execució la seva.

  Igualment Enric Tubert ens oferí una interpretació diferent a la que ens té acostumats: un funerari secallut, amb celles poblades i galtes d’un groc malaltís, ceremoniós i d’extremada seriositat, amb una escena francament hilarant quan ens va sortir amb l’estirabot “explosiu” que sorprengué amb el seu terrabastall a públic i actors.

 

  Jaume Oller en el paper mes ingrat i difícil de l’obra, l’heroi de la farsa que no es mou gairébe mai d’escena, salvà situacions força moroses i tingué una escena esplèndida quan s’acomiadava de la família abans d’emprendre l’aventura d’anar a treure l’espoleta de la bomba. La riallada i aplaudiment del públic fou xardorós quan es col.locà el casc protector.

   Com sempre la intervenció de Joan Olivas n’era esperada i així es poguè constatar quan sortí per primera vegada en el segon acte. Aquí ens engaltà un marit resignat amb cara de mussol que segueix a la seva esposa com un gosset sense dir ni “piu”, fins que arriba el moment en que ja no es  pot aguantar més i treu un geni de foc, fet que fou celebrat amb gran entusiasme pels espectadors. Olivas, en el persnatge de Farreres aconseguí espais en que el públic rigué per les butxaques com en l’escena de l’”strip tease” de cama i en la que la seva xafardera esposa l’obliga a agenollar-se i pregar davant del retrat del savi enginyer que creuen difunt.

  Dues intervencions tingué Xavier Vilanova, ben afortunades en el seu paper d’alcalde decidit, infantilment infatuat, que l’airejà amb sortides al.lusives a temes candents ara i avui, a la nostra població, que foren acollides amb grans aplaudiments.

  Els dos joves de l’agrupació, en Miquel Torrent i en Jordi Domènech donaren igualment els tipus amb encert, el primer, de pretendent de la noia de la casa, ben simpàtic i amb perfecta col.locació escènica, i el segon en un metge radiòleg, seriós i formal.

  No es pas costum deixar per últim a les actrius ja que algunes d’elles es mereixen un primer lloc. Tal és el cas de Carme Quer, que tots els que la recorden en tants d’ingrats papers de mare abnegada, plorosa i dramatitzant, aquí ens donà la sorpresa mostrant-se com una gran actriu en el paper de “Donya Marta”, una d’aquelles persones xerraires i enfaristolades que sempre tenen la feina feta, reprimint al seu pobre marit calçasses amb un domini d’escena que resolgué amb naturalitat.

  Maria Colomer va fer un paper que li anava com anell al dit: una dona moderna, emperifollada, que tocava més quarts que hores, badant constantment i a l’espera de la paraula bonica que l’afalagués. En el tercer acte, s’ensenyorejà de l’escena visquent interiorment el paper en els moments en que la farsa donava un tomb cap al melodramatisme.

  Glòria Cunill era la noia bonica,seriosa i trempada que es mogué amb soltesa per l’escenari. Paper complicat i difícil el seu, ja que potser era l’únic personatge que s’agafava les coses tràgicament.. El seu somiqueig entremig de les escenes còmiques era tan arriscat que solament amb la seva llestesa pogué evitar de no caure en en el ridícol.

  I deixem per últim a Josefina Julbe perquè és la que es mereix un comentari més ampli. El seu personatge, “Consol”, una noia de “servei”, descaradota i impertinent era dificilíssim per a ella. Possiblement avui dia no es trobaria en tot l’escàs repertori d’actrius banyolines  cap que pugués fer un paper d’aquest caire. Es requereix tenir una gran “vis còmica” per sortir-se’n airosament. Ella això ho sabia i es temia –segons ens va manifestar-  que sería una mica la culpable de que la cosa no marxés prou bé. Li ha costat molt d’aprendre’s el paper. Ha passat dies i mes dies estudiant-lo i procurant entrar en el tipus de minyona poca-solta. Ho ha aconseguit?. Creièm que se n’ha sortit molt bé. Les seves continues entrades i sortides han estat marcades amb puntualitat; la seva dicció ha tingut moments excel.lents, altres potser inversemblants, però a mesura que anava avançant la farsa, agafava un to cada vegada més grotesc, i si en certes ocasions del tercer acte extremava la caricatura era més degut a un forçament de la veu que podia  ser s’hi veiés obligada per evitar certa feblesa que ens semblava que s’anava apodernt dels seu extens treball de modulació.

  El públic, nombrós, rigué en moltes ocasions, aplaudint al mateix temps algunes de les millors escenes i sortides d’actors i actrius. I al final de l’obra, tots foren premiats amb una llarga ovació.

  La funció fou a benefici del Punt de Socors de la Creu Roja. El preu de l’entrada era assequible per a tothom. Segons ens han manifestat, els organitzadors de la vetllada han lliurat a la Creu Roja local – tretes totes les despeses- unes 95.000 ptes. Cal fer constar el despreniment de l’empresari del Mercantil, sr. Bosch, qui oferi el local gratuïtament i ajudà en tot el que fou necessari.