MORTS SENSE SEPULTURA
L’obra de Jean Paul Sartre MORTS SENSE SEPULTURA fou representada
pel Grup Sarau de Banyoles a Olot, i
després a Banyoles, en el teatre Cercle de Catòlics.
“Hem
de dir que davant de la seva actuació ens hem de treure el barret”. No som
nosaltres els qui ho manifestem: és la premsa olotina que s’abocà en elogis.: “”tots els intèrprets estigueren en el seu
punt, donant l’expressiò adequada a cada moment, a cada circumstància, a cada
fet. Representàven amb perfecció el dolor, la desesperació, el sofriment... Una
gran interpretació la seva que no voldríem restés desconeguda en altres àmbits
teatrals de les comarques catalanes. El Grup Sarau pot presentar-se amb “Morts
sense sepultura” en qualsevol lloc i amb un èxit assegurat. Tenen l’obra
treballada, cuidada i profunditzada, fet aquest darrer que és potser el més
important”.
Ens feia angúnia assistir a la representació
de l’obra de Sartre, ja que sabíem que el Grup Sarau s’havia embrancat en una
aventura difícil. És aquesta una obra que requereix un bon conjunt
interpretatiu que encara no s’havia donat mai en aquest grup banyolí. (El
“Retaule...” de Solana n’era una altra cosa: teatre-espectacle, obra-muntatge
amb guspires intel.lectuals que portà força dialèctica en algunes reunions per
la seva fluctuosa temàtica. Obra en la que els actuants, superades les
dificultats s’hi van trobar com peixos a l’aigua). MORTS SENSE SEPULTURA era la
“prova de foc” en la que els actors de Sarau havien de demostrar el seu
vertader punt d’honor interpretatiu. No és fàcil entrar en l’interior dels
personatges angoixosos del món existencialista de Sartre. Les reaccions humanes
davant d’una situació on la mort està sempre a l’aguait, eren tremendament
difícils. I a fe que aconseguiren salvar tots els obstacles i a entrar en força
en els caràcters. S’aconseguiren moments impressionants gràcies al sentiment
viscut al llarg de l’obra pels presoners interpretats per Miquel Torrent i per Joan
Solana. Difícils, excel.lents interpretacons les seves (que n’era de fàcil
caure en l’exageració en l’escena de la tortura, com també caure en un
sentimentalisme apegalós en el plor del jove François, i que bé sapigueren
constrenyir-se Solana i Torrent!). Foren acompanyats amb bona actuació de Pere Coll, Francesc Feliu, Mani Cunill
i Josep Pagès: tots ells sapigueren
representar el dolor, el sofriment, la resistència a l’última cosa que els
quedava en secret, el lloc on s’amagava el seu capitost. I a l’altre costat d’escena
–escenari partit en dos: presó i cel.la de botxins). Uns homes dominants i
odiosos, cruents interrogadors, amb el re-descobriment d’un actor a tenir en
compte, Josep Sànchez (en el “Retaule...”
ja es va “destapar” amb gran encert), que sap cerca¡r els ressorts de la
sorpresivitat; en Jordi Domenech
esforçant-se en el matís en un personatge ben tret i aconseguint en la darrera
escena una valoració extraordinària. I Jaume
Ribera, en un bon domini i tonalitat de veu, rabiüda i despòtica. Àdhuc els
dos joves de breu intervenció, l’Enric
Tubert fill i Joan Gratacós, posseïren
una serenitat en els seus papers que es notà s’havien treballat a fi d’aconseguir
l’ajustada conjucció artística tan llargament esperada.
Dirigí Jesús
Bramon amb la col.laboració en l’espai escènic de Josep Oliver, molt destre: els presos dintre la xarxa han estat, a
la nostra ciutat, una novetat molt ben acollida. Llum i sonoritat han tingut
gran importància i per això cal deixar constància del treball en aquest sentit
de Lluis Ametller. El vestuari
seguint la línia realista, tal com requeria l’obra de Sartre, fou molt
apropiat, lluint tots els actors els adhesius de “llibertat d’expressió” a les
solapes en conformitat als Joglars. Llibertat d’expressió que ells, els del Grup Sarau han pogut gaudir en “Morts
sense sepultura”, representació que a més d’oferir-la als Joglars hauria volgut
molt la pena que també s’hagués dedicat un record a aquells altres actors
banyolins, els del TEI, que fa nou anys representaren ·Morts sense sepultura”
al gimnàs del Club Natació Banyoles, i que no varen poder gaudir ni de la més
mínima llibertat d’expressió.
( Galat a Revista de Banyoles).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada