CRÒNICA VELLA DEL “RETAULE DEL DIA VUITÈ”
Per Jaume Farriol
Han passat dies. El temps corre. Seria d’una
banalitat incomprensible dir que el temps passa volant. En tot cas, llisca, com
una mena de tapís “roulant”. Podríem dir com els senyors de l’UCD: “El temps en
marxa”. En tot cas aquesta crònica s’hauria d’haver escrit fa un mes. En fi,
tots els retaules tenen octava...
El retaule ha estat una elucubració de Joan
Solana. Ara, de les elucubracions se’n diuen “parides”. És el progressisme,
que, en realitat, ho domina tot. Dir que “El retaule del dia vuitè” “ha estat
una parida de Joan Solana”, em sembla en tot cas, poc seriós. Com si diguèssim,
frívol. Per tant no ho diré.
“El retaule del dia vuitè” és una de les
empreses teatrals banyolines més atrevides del que va de segle, No recordo
massa bé aquell “Divino impaciente” i si, recordo perquè hi era, “El Diario de
Ana Frank”. En tot cas, foren fites importants, que han estat superades.
“El retaule del dia vuitè” té una volada
impressionant. Quasi, jo diria, excessiva. Les intencions de l’obra podien
haver sobrepassat les forces físiques de la Companyia. Hi havia, evidentment,
el perill de l’extenuació. Veure caure, rodolant, algun actor, en plena funció
hauria estat, en tot cas, perfectament possible. Era una mena de desafiament de
les lleis de la gravetat teatral. Val a dir, i no s’alarmin, que l’obra arriba
al final sense cap mena d’accident important. I va arribar a bon terme, malgrat
totes les dificultats.
En aquesta mena de crònica de pecats capitals
de la nostra societat moderna, hi ha de tot i força. Hi ha, en tot cas, una
denúncia implacable de la violència i l’egoisme. Una persecució continuada de
la societat de consum. Una moderada crítica de la institució eclesiàstica. Un
atac als tòpics i defectes de la gent del nostre temps. Una impressionant
elegia d’innocència i de la llibertat. Tot, en conjunt, té una indiscutible
categoria. Que hi ha coses més ben aconseguides que altres és evident. Una obra
no pot tenir un ritme constant. No totes les situacions poden volar a la
mateixa altura. Hi ha, però, moments estelars. Sempre recordaré l’últim quadre
de la primera part, on un seguit de frases i escenes, agafen un ritme
accelerat, un martelleig patètic. O l’últim quadre, hàbil en la combinació de
bastons i música, que es redreça amb un final dramàticament brillant.
No voldria fer una crònica llarga. Només
insistir en l’esforç que s’endevina darrera tota l’estructura del muntatge. En
el gaiarebé immillorable ritme escènic, en la bona interpretació, en el gest atent
i indesmaiable dels actors i en l’excel.lent qualitat i interpretació de la música.
Tot plegat converteix el “Retaule del dia vuitè” en una magnífica peripècia
teatral, que ens ha proporcionat aquella emoció inèdita, irrepetible, que tenen
els dies d’estrena, quan el risc i l’emoció de l’aventura teatral, agafa la
seva significació més pura.
Ha passat el “Retaule”. Dintre de nosaltres
queda, arrenglerat amb els moments més importants, el record d’una nit de
teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada