Dècada anys 70 - Any 1977

LA “GENT D’ARA” VA AMB “RONYONS DE RECANVI”

(Consideracions sobre la inexplicable crisi teatral)

 

  Cadires als passadissos. El teatre de gom a gom. I un públic devot, disposat a passar calor, però sobretot, a veure un grup d’afeccionats que fan teatre. Heus ací, les premises que han dibuixat aquestes nits de Sant Martirià. Algú podria pensar que es tracta d’un fenomen parapsicológic o un miracle del nostre bon Patró. Però, no. Aquesta mena de Companyia que s’ha format fa mes d’un any, ha aconseguit superar les possibilitats certament notables de la parapsicologia i les no menys suposades del nostre Sant. La gent corre a veure’ls, compra les entrades amb temps, s’apilona a l’entrada. Si des de fa tant de temps sentim a parlar de la crisi del teatre, arriba el moment de pensar que no es tracta d’una crisi de medi sinó d’una crisi circumstancial.

  Anem per la “Gent d’ara”. Una obra viscuda ja fa molts anys pels afeccionats banyolins. Una obra que si be respon a una certa qualitat de construcció i una considerable vivesa de diàleg, no supera pas el famosíssím “Orgull del Gec”, amb la qual ”Gent d’ara” presenta determinades concomitàncies temàtiques. Val a dir-ho, la novetat del dia era la “reaparició” de Maria Colomer i Carme Quer. Hi havia expectació. Per molts, allò era una mena de “revival”, un tornar enrera. Un refer amb ulls admirats, una mena d’història privada del nostre teatre. Joan Geli i Jaume Oller, en papers ajustats, d’una innegable i humana comicitat, van desgranar sobre l’escenari el vell problema dels fills que no volen seguir l’ofici dels pares. Xavier Vilanova, Miquel Torrent, Montserrat Oller i Francesc Feliu formaren el grup d’actors que en un fer i refer el diàleg, en un moviment escènic viu i convincent, van trametre al públic el missatge d’un autor que deixava una obra incompleta amb el seu famosíssim “Ves a fer.... novel.les!”. El públic aplaudí, convençut. Refet. En el somriure dels llavis i la vivesa dels ulls, s’endevinava la satisfacció del públic que havia anat al teatre prèviament “convertit”.

  “Royons de recanvi” és una peça d’autèntic passatemps. Una obra molt de “festa major”. Jo crec que l’obra va ser ben escollida, ben treballada, ben representada i ben rebuda. Els afegits a l’obra de Muntañola foren un encert. Els acudits, d’una simplicitat que fregava els límits de la rusticitat, feien diana. I el públic, reia perquè comprenia perfectament que  aquell joc estava construït per a fer riure i res més. L’agraïment espontani de la gent després d’un tip de riure és una mena de satisfacció pels qui han treballat el material còmic.La rialla o el somriure, són la recompensa de l’autor i dels actors. Ben mirat, ja és poca cosa.

  Joan Olivas, magistral, com sempre, feia un oncle estrafolari, que traçava sobre l’escenari una pirueta hilarant. L’Enric Tubert, víctima prevista per la desronyonada, interpretà un primer acte sensacional que, si bé després, se li desdibuixava una mica degut a la mateixa inconcreció del personatge, tornava a assolir, cap al final, moments particularment brillants. Josefina Julbe,veterana, amb més caràcter dramàtic que no pas còmic, va donar vida a un personatge ben construït per l’autor i va compartir amb una revelació, Glòria Cunill, el subratllat femení de l’obra. Joan Solana, en un paper insòlitament còmic, va crear un personatge excepcional: desmemoriat, nerviós, absurd, patèticament humorístic. L’actuació de Joan Solana mereix un punt i apart. Josep Angelats, víctima d’afeccions renals peremptòries, va dramatitzar sobre el tema i sortí pràcticament desronyonat. Miquel Félez, amb una intervenció breu però fulgurant, recreava un tipus de personatge que li va com l’anell al dit. Jordi Domènech, interpretà un jove de tamany natual, amb encert i eficàcia. Tot  plegat, doncs, un èxit més.L’autor Joaquim Muntañola, que era a la sala, fou obligat a saludar. Jo crec que el senyor Muntañola estava content, perquè, els autors, encara que pateixen mentre dura l’obra, al final, solen recollir la satisfacció del públic, que sempre és agraït.

  I res més. La tradició teatral, almenys per les festes de Sant Martirià,sembla assegurada. Ara, més que mai, podrem dir que Sant Martirià és ofici, sardanes, concert i teatre.Quatre puntals sòlids per a una festa.

  En sortir al carrer, en la fresca de la nit, tot eren comentaris. Aquesta és la gràcia i la sal del teatre: la impressió de la sortida, el comentari interessant, el somriure a flor de llavis. Els actors, allà dintre, amb la música dels aplaudiments a les orelles, es canviaven de roba,es treien el maquillatge. Com un gest no pas desprovist de sentit. Com un acte de ritual, que tanca en un moment el treball dels assaigs, els nervis de la representació i la glòria efímera dels aplaudiments.Així són, així han de ser, les nits de teatre.

                                                            Jaume Farriol.