L’orgull del gec, Don Gonzalo
i altres consideracions formals
per Jaume Farriol
La representació a l‘escenari del Cercle
Catòlic de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” ha estat un dels fets més
importants d’aquesta temporada. I jo diria que,
més que una representació de teatre ha estat, tot plegat, una mena de
cerimònia ritual. I és que, Don Gonzalo, no és pas, a Banyoles, una obra
qualsevol.
Fa una pila d’anys que, per primera vegada,
vaig veure el Don Gonzalo. Era al “teatro Moderno”, o sigui a ca l’Enriquet.
Llavors, l’agrupació teatral de Banyoles viatjava sota la protecció legal i
simbòlica de la “Educación y Descanso”, singular institució de l’època que no
ens entretenim a comentar. Me’n queda una certa visió difusa de gestos i
imatges i, clarament diferenciada, la cara d’en Maurici Garcia dient allò de
“aquests morts de gana de l’Ajuntament”. Es veu que expressions d’aquesta
categoria produïen llavors, impactes definitius.
Des de llavors, parlar de Don Gonzalo és
parlar d’un clàssic. És parlar d’una mena de tradició teatral banyolina. És parlar
– per què no?-de nosaltres mateixos. Per això fer una ressenya crítica del Don
Gonzalo és una mena de compromís entre la visió objectiva i una certa
efervescència sentimental. Quan, sobre la fusta venerable i venerada de
l’escenari Catòlic, els actors traçaven la seva peripècia artística, es dreçava
dintre meu tot una processó inextricable de vivències antigues i records
endreçats.
Dire, per començar, que el Don Gonzalo, a
Banyoles, ve marcat per l’empremta de dos actors que foren, durant molts anys
una altra mena d’orgull per a tots nosaltres: en Pepet Freixa i en Maurici
Garcia. Dos homes, dos actors autènticament populars i que feren un treball
prolongat i inqüestionable. Semblava que fossin fets a mida per fer els dos
papers “mestres” del Don Gonzalo: en Nasi i en Bieló. Per això, fer avui el Don
Gonzalo ve a ser, com si diguessim, una mena de paral.lelisme inevitable que
provoca, en els actors que l’han de salvar, un handicap important.
I per això, dir que en Joan Geli i en Jaume
Oller van estar a l’altura dels seus –diguéssim antecessors , pot
ser el millor elogi que podríem fer-ne. Joan Geli té una veu esplèndida: fonda,
rasposa, que va donar a Nasi una consistència dramàtica inesperada. Va viure
perfectament el drama del seu gec, amb un aplom admirable.
Jaume Oller va provocar la gran sorpresa de
la diada. En Bieló, apart del seu cèlebre “morts de gana de l’Ajuntament” és un
personatge clau. Una mena d’aresta cantelluda que burxa els sentiments
paternals d’en Nasi i atia el contrapunt que enfronta pare i fill. Jaume Oller
va aportar al “Grapa”, una vivacitat i agilitat i un nervi excel.lents. La seva
fou una creació dinàmica, satírica que va infondre a l’escena una acció
desbordant i rabïuda.
Quan dos papers còmics com en Tòful i en
Lluis, estan servits per actors com en Joan Olivas i l’Enric Tubert, al
comentarista només li cal afegir que la seva actuació fou la que esperàvem. Cap
sorpresa, certament. Olivas, un còmic que, per dir-ho d’alguna manera, “dissolt”
els personatges escrits dintre de la seva forma de fer rotundament hilarant,
perfectament característica. Olivas té una cara plàstica, fàcil, amb una boca
que és una pura ganyota i uns ulls que salten com pilotes de goma, L’Enric
Tubert serveix amb més docilitat el seu personatge. L’Enric té una gràcia precisa
i un gest personal, i, quan en casos com aquests, representa un paper ben
dibuixat, ell l’enriqueix amb una mímica àgil i un estil inconfusible. Va fer
un Llluís tímid i divertit, jove, excel.lent.
Els papers femenins van ser interpretats
correctament per Josefina Julbe, Montserrat Oller i Leonor Puig. Els papers
femenins de Don Gonzalo no tenen, per descomptat, les possibilitats dels
masculins. Són una mica fets a correcuita i no permeten, ni de bon tros, altra
tractament que el de la correcció, o sigui, acompanyar l’escena sense
defalliments.
En Joan Solana, va pintar perfectament el
fill modèlic, d’una perfecció inaudita. El paper de Don Gonzalo, escrit amb el
patró de l’obediència filial, comporta una certa irrealitat angèlica, però
permet un plantejament de l’obra fàcil i transparent. En Xavier Vilanova, en
una mena de tradició familiar, va trametre les preocupacions possiblement inoqües sobre les
desvantatges del gec, i l’Albertí va servir-nos un paper d’advocat cerimoniós i
protocolari. En Miquel Félez va encarnar a Domingo, un personatge purament
anecdòtic que ell va omplir amb una vivacitat notable:Els seus ulls
subratllaren amb murrieria les fases i els gestos, sense deixar ni un sol
moment que l’escena “caigués”.
Don Gonzalo és obra antiga. Escrita al segle
passat per Albert Llanas – humorista barceloní que va néixer fill de fabricant
i va morir burot honorari- reflecteix les preocupacions i sentiments d’una
classe mitja barcelonina situada a la cruïlla d’un canvi social.
Es una obra clara, diàfana, d’un humor
directe,planer, basat en la riquesa d’una situació i d’uns personatges
extraordinàriament humans. Costa una mica de creure que una obra escrita amb
els recursos humorístics i les situacions dramàtiques de fa gairebé cent anys,
pugui mantenir viva l’atenció i la rialla d’un públic del nostre temps i que
està de tornada de moltes coses. Aquesta sola constatació converteix el “Don
Gonzalo” en una obra clàssica, viva i persistent.
La representació del “Don Gonzalo” ha estat
un gran encert. I per als que ja l’havíem vista tantes vegades, no deixarà de
convertir-se en una referència més d’un transcórrer cultural i ciutadà que, de
tant en tant, es desperta, per oferir-nos una mostra de que encara som vius, de
que encara podem comptar amb alguna cosa. Podem comptar amb la gent que fa
teatre, amb la gent que acut al teatre, amb la gent que, de cop i volta, s’adona
que Banyoles pot vibrar, de tant en tant amn una certa il.lusió, en una trobada
on es fonen, el record de l’ahir i l’esclat d’avui. I per damunt de tot, la
pervivència teatral com a acte d’afirmació ciutadana.
Jaume Farriol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada