Dècada anys 70 - Any 1977

GENT D’ARA

L’obra d’un autor satíric de principis de segle

 

  Havia sentit parlar moltes vegades de GENT D’ARA entre els components aficionats al teatre de la meva família. Sembla que era una obra que “quedava molt bé” amb el grup que per allà els anys vint i trenta representaven teatre a la societat de l’Ateneu. Els dels Catòlics, no la podien fer perquè, pobrets!,això d’actuar amb dones els hi estava vedat.

  Fou després de la guerra, quan el Bisbe aixecà la veda permetent representar teatre mixte en els Centres Catòlics, i quan passats alguns anys el “Gobierno” autoritzà la parla catalana en els escenaris d’aficionats, com aleshores l’”Agrupación Teatral Bañolense” l’escollí i la portà en el seu repertori passejant-la pels teatres provincials. Al costat de Freixa, Garcia, Baus, Colomer i Vilanova hi debutaven dues noies que donarien un gran relleu a l’obra: eren Maria Colomer i Carme Quer, les mateixes que ara en aquesta presentació que es farà per les festes de Sant Martirià, tornen a l’escena després de molts anys d’absència, per a demostrar-nos amb el seu bon treball artístic que són capaces d’aixecar el to satíric i dramàtic de la deliciosa comedieta d’Eduard Coca.

  Aquesta peça en dos actes fou durant una època molt representada. El seu autor era empleat de ferrocarrils i a hores perdudes, entre tren i tren, es dedicava a escriure pel setmanari satíric barceloní Cu.Cut! que hi col.laborava amb el pseudòni, KOK. És autor d’Aucells de gàbia (1904) (records de la seva vida), i pel teatre escriví únicament Gent d’ara, una paròdia de Sherlock Holmes i el monòleg Casa’t!

  En el “Cu-Cut”, setmanari de “gresca amb ninots” que seguia les directrius de La Lliga, Eduard Coca hi col.laborava assiduament i es féu popular principalment per les seves poesies festives, plenes d’un caire directe i intencionat. Tenia fama de queixar-se sempre de tot en els seus versos.

  Eduard Coca va morir jove, a l’edat de 37 anys. A GENT D’ARA ens demostra que fou un autor dels que en aquella època prenien volada fent un teatre sense altre propòsit que el passatemps, però que comptava amb una àmplia base demogràfica d’espectadors i que posseeix una remarcable importància en tant que fet social. Com en “Don Gonzalo o l’orgull del gec”, de Llanas, Coca, en el seu teatre posava en escena habituds i tradicions passades, ja amb un to jocós i de bonhomia, i utilitzant els recursos del melodrama sentimental. El conflicte generacional torna altra vegada a fer presència, en aquest cas entre un pare botiguer que vol que el seu fill segueixi la tradició familiar i  un fill que prefereix seguir la carrera d’arquitecte. El conflicte familiar s’engrandeix i és seguit per una sèrie d’amics de “l’amo” que es reuneixen en una ridícula “tertúlia literària” on el joc escènic esdevé mogut i es ridiculitzen personatges com el de l’aficionada literata “Donya Mercedes” ( que interpreta Maria Colomer), i es carrega la punta irònica del “senyor Josep” el seu marit (interpretat per Jaume Oller).

  Recordo haver sentit dir a Freixa i Garcia que l’obra era inacabada, puix l’autor va morir sense poder escriure el tercer acte. No sé que hi ha de cert en això, però potser avui no es veurà tan escapçada com es trobava en aquells temps. La frase final del “senyor Josep” crec que té avui força actualitat. És aquesta:

-      Vosté és un home de bé, actiu, treballador, una pedra important de l’edifici social. Perteneix a un gremi respectable sota tots conceptes... però s’ha endurit en el negoci. A vosté el domina el manar. Ditxós manar!. Però pensi que ja s’ha acabat l’imperi del despotisme. Ara els que han de manar, manen; però els que han d’obeîr, acostumen a fer el que els hi sembla”.

  Prometedora nit de les festes de Sant Martirià aquesta en la que es representarà una altra obra “de repertori” dels aficionats banyolins i en la que retornaran a l’escena dues actrius llarg temps absents, Maria Colomer i Carme Quer, i que esperem que d’ara endavant puguin seguir col.laborant per enaltir amb la seva presència artística el teatre a Banyoles.